La filla del minaire (conte inspirat en fets reals)
- Maia, va vinga, deixa de pintar i vine
a donar un petó al pare, que ja marxa – li crida la mare
a la nena.
Acaba la ratlla, desa el llapis de color, salta de la cadira i s’apropa
al menjador, la Maia. És trapella, una mica entremaliada, diuen
sempre els pares; però també molt bona nena, afegeixen tot
seguit.
Salta amb passetes curtes de nena de cinc anys fins que ocupa el lloc
a la cua, sempre la última darrera dels tres germans. És
la filla més petita dels quatre. Haurien de ser cinc però
un se’n va anar, li han explicat però sense explicar-li on.
El Ton, l’Oriol i la Marta besen el pare abans que ella, i per fi
li toca el torn. S’apropa amb els bracets oberts, les manetes esteses
i la rialla a punt, tot de puntetes per arribar a la galta del seu pare
que a penes somriu, més aviat s’entristeix.
I doncs? Ja fa dies que a la Maia li volta pel cap una pregunta. Per què
aquesta mena de ritual tristoi?
- I per què això mare? – a la fi gosa preguntar. – No li agraden els meus petons?
La mare la fita i sospesa la resposta, què carat, està a
punt de cumplir els sis anys, potser ja ho entendrà.
- Seu aquí, Maia, -li assenyala la falda– El pare treballa
a les mines, i de vegades… de vegades… – busca les paraules
la mare – Podría ser que no tornés… ho entens?.
Oi que no voldries que marxés sense donar-li un últim petó?
Au vinga, vés a jugar.
- Que no tornarà el pare? On anirà?
La Maia no vol jugar, s’apropa a la finestra on la figura del pare
ja és només una ombra que s’allunya pel carrer fosc.
La Maia li crida sense èxit – On te’n vas pare?
La mare li vol tornar a explicar però la Maia no es consola. On
ha d’anar el pare. Que sí Maia, que sí que tornarà,
però algún día podria ser…
- I tot això pel treball? Que no
pot canviar de feina? Jo no vull que marxi el pare. I la Maia fa cap a
la finestra de nou cridant: pare, no te’n vagis!, al carrer ara
ja buit.
I per més que la mare ho intenta la Maia ja no vol jugar, i en
tota la nit ja no dorm, només esperant sentir la porta, que el
pare arribi, que el pare torni, no marxis pare, jo t’estimo…
I abans de l’albada la porta s’obre i entra de nou el pare,
cansat. La Maia salta del llit per rebre’l i omplir-lo de petons,
i aquest cop el pare sí que somriu, no entén res però
somriu alegre, mentre la mare observa des de la cambra amb la porta entrellucada
i el cor encongit …
De nou a la nit, després de sopar, és
la Maia qui ara no somriu, ja marxes de nou, pare? I vols un petó?,
perquè no canvies la feina? No puc filla.
I t’agraden els meus petons, pare? Més que res al món,
filla. Però jo no m’hi conformo, pare, alguna cosa haurem
de fer, pare, mira pare, mira, aquest petó que tant t’agrada.
La Maia caça un petó amb la maneta. Te’l guardo a
la butxaca, veus? La Maia es fica la maneta a la butxaca. Fins després,
perquè tornis a buscar-lo. I el pare insisteix, però la
Maia és cabuda i marxa amb el petó desat cap a la habitació.
- Així faràs tot el possible per tornar, pare?–crida
amb la porta ja tancada–.
- És cabuda com jo – diu el pare mentre camina orgullós
carrer enllà, ja només una ombra cap a la fosca –
però és que, collons! Sí és que té
raó!
Aquest conte està inspirat en fets reals.
Aquest conte no està tant allunyat de la realitat
com es podria creure. Me’l va proporcionar la Regidora de Cultura
de l’Ajuntament de Súria el día 27 d’Abril de
2006 en la presentació del llibre “El Gran Silenci”
quan em va explicar que dels records més presents de la seva infantesa
destacava com li feien besar el seu pare quan anava a treballar a la mina
per si de cas no tornava.
La història, com podeu entendre em va colpir molt.
El més esglaïdaor és tot el missatge que s’amaga
darrera aquest petit gest, donar un petò al pare per si de cas…
és el gest de l’acceptació - resignació a la
posibilitat, a la certesa de que un accident succeïrà. Val
a dir que des de llavors, molt ha plogut i les coses han canviat, però
crec que ens serveix, encara avui per entendre que no hi ha cap raó
que justifiqui un accident a la feina i el perquè no ho entenem
així a vegades.
Això passava vint, trenta o cuaranta anys enrera, per tant molts
de nosaltres, els de la generació dels germans de la Maia, hem
crescut dintre aquesta forma de pensar, on els accidents succeixen perque
han de passar, i que perviu encara avui en el nostre subconscient. Contra
els accidents, un petó al pare per si de cas, i resignació.
Però, i als nostres fills, què els transmetem amb el nostre
fer diari?
Ara, ja parlem de la cultura de la prevenció, i de intengrar la prevenció, i nosaltres, crescuts en la resiganció, en l’acceptació, hem de re-educarnos.
Per sort, cada dia neixen noves Maies que se’ns fan grans i que no es resignen.
La Maia ha crescut, i s’ha rebelat, i ens planteja
un repte.
El repte, la nostra obligació, com a societat és anar a
buscar aquest premi, aquest dolç petó que la Maia ens guarda
dins la seva maneta. Per tant, hem de re-educarnos i educar els nostres
fills.
Perquè no hauriem de poder si la majoría de feines es fan amb eines i mètodes ideats per les persones mateixes?, només ens cal que les pensem bé, és a dir, pensar-les per fer-ho, però fer-ho sense accidents.
Perquè no hauriem de poder arreu si s’aconsegueix en ambients tan hostils i complicats com les mines?
